És una pregunta que possiblement es podien fer els meus pares o la gent que d’inici no hi anava i va acabar com jo: allí tot el sant dia fins que es feia de nit. Avui toca recordar un dels llocs més emblemàtics de la meva juventud. Un d’aquells llocs que recordo amb tanta enyorança com melangia. Aquell indret que tant i tant he viscut, estimat i recordat per ser un dels llocs que més he trepitjat durant la meva adolescència. Una etapa on el seu propi entorn no em deixava créixer perquè ja m’hi estava bé estar com estava. Per altra banda, el fet d’estar-hi durant molt temps finalment ens va anar formant tot i que semblava que el temps no passava. Per allí he vist passar molts amics que he anat deixant a mesura que la vida ha anat passant. Les circumstàncies, en diuen. Et fas gran, et cases, tens fills, responsabilitats; en fi, un grapat d’excuses que et deixen fora de joc i no pots seguir donant-li a la pilota com quan tenies 14 anys, o 19? Potser 20! No voldria anomenar a ninguna de les personetes que per allí van passar per no deixar-me’n a cap, però sí que em ve de gust agrair sense desmerèixer a cap d’altra, a una de les persones que van fer possible que aquell indret fos un camp d’atracció súper poderós i electromagnètic pels qui volíem, estimàvem i necessitàvem un tros de caliu de carrer. Sé que molts de nosaltres, d’aprop o en la distància, passin els anys i tinguem poques o cap notícia, quan tenim un instant de cervell on la memòria et porta, pensem en ell. Jo almenys així ho faig. Recordo més d’un cop, que anant a buscar a un dels meus germans petits a l’escola, em desviava i redirigia el meu camí cap a aquell indret del carrer on segur, (segur, segur), i donant un copet a la finestra, obriria i el veuria de nou. Petaríem la xerrada durant uns pocs minuts fins a acomiadar-nos i dirigir-me a corre-cuita cap al camí correcte per no fer tard a l’escola del meu germà petit. De fet, alguna vegada fins i tot s’hi apuntava. És com una atracció – em repetia a mi mateix. Segurament vam tenir les nostres històries. Què és una amistat sense amor o sense baralles? Realment sentia que allò era amistat, i no tan sols cap a ell sinó cap a tot el seu entorn. Sí. Segur que molts de nosaltres tenim coses i coses per explicar. Anècdotes que en un retrobament serien fàcilment reconeixibles i anotades cronològicament en una agenda. Avui em toca recordar un dels llocs on em passava hores i hores assegut a la pedra o arrepenjat a la porta d’un cotxe. Fent ximpleries, xerrant, discutint, empaitant-nos o jugant a pilota fent d’un portal la porteria dels “centros”. Potser no fèiem res més que fer-nos companyia. De vegades… estar per estar. Ara no el veig i és per culpa meva. I enyoro aquells temps en el que tan sols això, de vegades, només volíem estar per estar amb un bon amic com en Jaume Martinez Baiges. La resposta era fàcil.
Ja t’avisaràn!
Joan Samfaina 
